Darrera actualització: juny 2014

8

Can Casaramona

Fundació CaixaForum

Ús original: fàbrica tèxtil

Nou ús: centre cultural i sales d'exposicions

Adreça: avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8

Població: Barcelona

© 2009 Google, Institut Cartogràfic de Catalunya

Els orígens

Casimir Casaramona (1838-1913) nat a Vic, fou un industrial cotoner especialitzat en la fabricació de mantes i tovalloles que seguí la trajectòria empresarial del seu germà gran, Joan. L’any 1909 encarregà a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch la construcció d’una fàbrica al peu de la muntanya de Montjuïc, que es dedicaria a la producció de filats i teixits de cotó. Casaramona va arribar a tenir tres fàbriques, als barris de Gràcia i del Raval de Barcelona, i a Castellterçol. En cremar-se la fàbrica del Raval, l’any 1911, decidí concentrar la producció en el nou complex fabril.
La fàbrica es va inaugurar l’any 1912. Un any després, Casaramona morí i el substituí el seu fill August. L’activitat fabril cessà el 1919. El 1929, el recinte es va utilitzar com a magatzem de l’Exposició Internacional de Barcelona. Passada la guerra civil, l’any 1940, es va utilitzar com a cavallerissa i parc mòbil de la policia. L’any 1963 La Caixa comprà l’edifici, tot i que la policia en va seguir utilitzant les dependències fins el 1992, moment en què l’entitat financera decidí transformar-la en la seu principal de la Fundació CaixaForum, dedicada a activitats de difusió cultural.

Descripció del conjunt originari

Can CasaramonaEl complex de Can Casaramona estava format per nou edificis i dues torres (utilitzades com a dipòsits d’aigua per a la protecció contra incendis i també per a corregir les irregularitats de subministrament), organitzats al voltant de dues avingudes principals, dos carrers transversals i diversos carrerons interiors que facilitaven el trasllat de mercaderies i persones i també servien de tallafocs. La tipologia de les naus tenia molt a veure amb el procés tèxtil que s’hi desenvolupava: preparació i condicionament del cotó, filatura i producció. La fàbrica funcionava amb energia elèctrica i, per tant, no tenia la xemeneia característica dels vapors industrials.
Per a la construcció es va utilitzar el maó, seguint el sistema tradicional català. Les pilastres d’obra, que reben les càrregues del murs, suporten les bigues transversals sobre les que es recolzen les voltes de canó, de tres rajoles de gruix. Les bigues també estan suportades per dues fileres de perfils d’acer reblonat que hi ha al centre de les naus. El soterrani té la coberta de voltes de mocador de maó i està il·luminat per unes lluernes col·locades al llarg dels murs laterals. Les cobertes són ondulades i permeten recollir i conduir l’aigua de pluja. Les façanes tenen grans finestrals que permeten l’entrada de llum i la ventilació natural dels espais. També es va tenir cura de la decoració utilitzant ferro forjat, trencadís i ceràmica, i elements propis de l’arquitectura modernista (merlets i arquets del perímetre de la fàbrica).
L’any 1912, l’edifici va rebre el primer Premi d’Arquitectura del Concurs d’edificis i establiments urbans de l’Ajuntament de Barcelona perquè fou l’obra “més simple i més econòmicament desenvolupada, sense estar exempta d’elegància i formosor”.

El projecte de reutilització

L’edifici, que es trobava molt deteriorat, fou rehabilitat en diverses fases. La voluntat de conservar la forma arquitectònica, els materials i les tècniques constructives fou una constant al llarg del procés. En una primera fase (1993-1996) es realitzaren obres de reforç i es recuperà l’aspecte extern original eliminant tot allò que no n’era. En una segona fase s’amplià la planta soterrani existent fins arribar a una superfície de 6.000 m2 per donar cabuda al vestíbul, els serveis de conservació i magatzem, la mediateca, la biblioteca, l’auditori i la botiga. De l’estructura original del soterrani només es mantingué la del cos de la biblioteca, mentre que la resta d’estructures són de nova planta. A la planta baixa, els espais de mida més gran, que havien acollit la producció de fil, teixits i gèneres elaborats, s’adaptaren com a sales d’exposicions. La resta de planta baixa es destinà al Laboratori de les Arts i la cafeteria-restaurant. A la primera planta s’hi ubicà l’administració i diverses aules i sales de reunions. En la tercera i darrera fase es configurà la nova entrada mitjançant la creació d’un pati anglès que permeté mantenir l’edifici en la configuració original. Es construí una escultura en forma de dos arbres d’acer i vidre, que assenyalen l’entrada al complex i protegeixen la zona d’accessos. En la formalització i materialització del patí anglès l’arquitecte s’inspirà en el Pavelló de Mies van der Rohe, que s’alça just davant.
L’envergadura dels treballs provocà que al llarg de tot el procés hi participessin un conjunt de tècnics i despatxos professionals considerable. En la primera fase cal destacar la participació de l’arquitecte Francisco Asarta com a responsable de la restauració arquitectònica. En la segona, l’arquitecte Roberto Luna fou l’autor del projecte de l’adequació de l’edifici, mentre que Robert Brufau es responsabilitzà dels treballs de l’estructura. En la darrera fase, en la qual es definí el cos d’accés al recinte, hi participà l’arquitecte japonès Arata Izozaki.

Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona
Can Casaramona Can Casaramona