Ús original: fàbrica de gènere de punt

Nou ús: escola, museu, serveis municipals i altres usos

Adreça: carrer de Sant Jaume, 321-339 / carrer de Sant Pere / carrer de Llobet i Guri

Població: Calella

© 2025 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

L’any 1885, el calellenc Josep Llobet i Guri s’associà amb el seu cosí, Josep Guri Sabater, i amb el mitger barceloní Miquel Recasens per crear a Calella una fàbrica de gènere de punt, la primera que funcionava amb vapor, que es va conèixer com el Vapor Vell.

La mort de Recasens va desfer la societat. Monteys, Planas i Campmany es reclamaren successors de Miquel Recasens, però qui tingué més èxit foren Guri i Llobet, que l’any 1891 edificaren una segona fàbrica tèxtil, que es conegué com el Vapor Nou, just al davant de l’antiga. L’any 1912, després de la mort de Josep Guri, l’empresa, sota el nom de Successors de Guri i Llobet, es configurà al voltant de Josep Llobet i Guri, experimentant un fort creixement. Les dues fàbriques produïen roba de la marca “El Faro de Calella”, que s’exportava també a països com Alemanya i fins i tot Rússia.

El 1923, Josep Llobet i Guri creà la societat anònima “Manufactures de Mataró i Calella, SA”, que era una filial personal d’ell. A la dècada del 1920, encarregà a l’arquitecte Eusebi Bona i Puig la construcció d’una tercera fàbrica, la Llobet Guri, que es coneixeria popularment com “la fàbrica de la carretera”, pel fet d’estar situada al costat de l’N-II.

La fàbrica, que va ser ampliada l’any 1928-29, es dedicava al gènere de punt, i entrà en funcionament el 1930. Un any més tard, amb la mort de Josep Llobet i Guri, es constituí la societat Llobet i Guri, SA per agrupar tots els actius industrials del grup, que incloïen també dues fàbriques cotoneres que Josep Llobet tenia a Manlleu.

La fàbrica de la carretera es convertí en una indústria important, que es calcula que va arribar a donar feina a més d’un miler de treballadors, esdevenint un dels principals motors econòmics de Calella, que en aquella època tenia una població d’uns sis mil habitants.

El 1967, els germans Llobet van dividir l’empresa en dues societats: Llobet-Guri SA i Industrial Rossend Llobet SA. La fàbrica va entrar en crisi durant la dècada de 1970. L’any 1972 es va acomiadar bona part del personal, el 1978 es van suspendre els contractes de treball durant quatre mesos i, finalment, el 1979 l’empresa va declarar la suspensió de pagaments. Amb la venda per part dels treballadors que quedaven del gènere i la maquinària restant, la fàbrica va tancar portes definitivament.

A partir de la dècada de 1990, l’Ajuntament de Calella va anar adquirint en diverses fases les naus del conjunt fabril, que amb el pas del temps han anat acollint usos diversos, tant municipals com de múltiples entitats privades, en els àmbits de l’educació, el lleure, l’esport, la cultura, les arts o l’audiovisual. A més de diverses dependències municipals, hi destaquen entre altres l’Escola El Far, l’Escola Oficial d’Idiomes, el Museu del Turisme, les instal·lacions de Ràdio Calella Televisió, el centre de dansa La Fàbrica o l’Aula de Música Can Llobet.

Descripció del conjunt originari

El conjunt original, vers els anys 1930, ocupava tota una illa, amb uns 40.000 m² construïts, i estava constituït per dues grans naus rectangulars (naus 1 i 2) disposades perpendicularment a la carretera i de grans dimensions (uns 100 x 21 metres), amb soterrani, planta baixa, pis i sotacoberta, amb coberta a dues aigües i el carener perpendicular a les façanes principals, orientades al sud-est i afrontant a la carretera. Interiorment, ambdues naus són similars, però no iguals, no només per la disposició de les obertures, sinó també perquè la nau 1 se sustenta en pilars compostos amb perfils laminats i reblonats, mentre que la nau 2 es recolza en pilars de fosa i bigues de gelosia.

Aquestes dues naus estaven unides per un cos transversal més petit (nau 3), només de planta baixa i pis i amb coberta a quatre vessants, paral·lel a la carretera, que tancava el conjunt per la banda de xaloc adossant-se a l’extrem sud de la façana de gregal de la nau 1 i de la façana de garbí de la nau 2, i que contenia l’accés principal a la fàbrica. Per la banda posterior, a mestral, l’illa es tancava amb una altra gran nau rectangular transversal (nau 4), amb soterrani, planta baixa, pis i altell, que s’adossava a les façanes nord-oest de les naus 1 i 2, ultrapassant la nau 1. Aquesta disposició creava un espai interior, que quedava dividit longitudinalment en dos patis estrets i allargassats per una nau rectangular central (nau 5) que enllaçava les naus transversals 3 i 4, creuada per tres cossos travessers que la unien a les naus 1 i 2. L’accés als patis, que s’utilitzaven per a la càrrega i descàrrega, es feia pel cos transversal petit adjacent a la carretera (nau 3), que tenia un portal reixat a cada extrem. Diversos cossos adossats a l’extrem oriental de la façana de mestral de la nau 4 allotjaven les instal·lacions de la caldera i la xemeneia.

La monumentalitat del conjunt es reforça per l’aspecte de la façana principal, que afronta la carretera (anomenada aquí carrer de Sant Jaume). Aquesta façana, de disposició simètrica i revestida amb pedra, transmet una sensació de solidesa, tot recordant la imatge d’un temple clàssic. Les façanes de les naus 1 i 2 són gairebé idèntiques: el nivell de la planta baixa i el pis són iguals, amb tres finestres triforades separades per dues finestres verticals intercalades i les pilastres motllurades que suporten el voladís del coronament, amb totes les obertures de llinda plana. Al nivell del sota coberta, es resolen amb un frontó que  conté centrat un finestral triforat d’arc escarser emmarcat amb una motllura, flanquejat a banda i banda per dues finestres més petites. La diferència entre les façanes d’aquests dues naus rau en el fet que la nau 1, pel desnivell del terreny, mostra finestres al sòcol de pedra, a la part que correspondria al soterrani, que aquí queda semisoterrat, mentre que aquest sòcol és cec en la nau 2.

La façana del cos que s’intercala entre les naus 1 i 2 (nau 3) presenta una part porxada a la planta baixa, amb el forjat del primer pis sostingut per quatre columnes hexagonals de perfil motllurat centrades, i amb sengles obertures d’accés reixades als extrems. El primer pis manté la simetria, amb tres finestres triforades al centre i sengles finestres de quatre forats als extrems. Al nivell del forjat de la planta pis hi ha les lletres en relleu “LLOBET-GURI SA”. Tota la façana principal està recorreguda per una cornisa i un ràfec dentats.

Les façanes laterals de les naus 1 i 2 són diferents: la de la nau 1 es resol amb un seguit de finestrals triforats de llinda plana, que creen un ritme que només es trenca a l’extrem que dona a la carretera, que culmina amb tres finestres singulars separades a cada nivell. La façana lateral de la nau 2, en canvi, conté finestres verticals singulars d’arc escarser a cada nivell.

La façana de mestral del complex, que correspon a la nau 4, mostra un ritme compositiu format per la repetició de finestres triforades verticals a la planta baixa i el pis, que esdevenen més petites i apaïsades al sota coberta. Aquesta façana té adossats diversos cossos que contenien les instal·lacions de la màquina de vapor, que menen a una xemeneia hexagonal.

El projecte de reutilització

La rehabilitació principal del conjunt va ser realitzada per l’estudi dels arquitectes Sergi Serra Casals i Marta Adroer Puig, per adaptar l’edifici a les necessitats de l’escola avui anomenada “El Far”.

Els treballs, que es perllongaren entre 2016 i 2018, van comportar l’enderroc de la nau central (nau 5) per aconseguir un gran espai interior que es destinà a pati i zona poliesportiva del centre escolar. Les instal·lacions escolars s’ubicaren a la planta baixa de les naus 1 i 2: la nau 1 es dedicà a l’educació infantil, i la nau 2 a la primària. Aprofitant la gran alçària d’aquestes plantes, que superen els 5 metres, la intervenció optà per concebre les aules com a “caixes” dins del volum de les naus, fet que crea uns espais acollidors i alhora permet l’entrada de llum natural per sobre de les aules i facilita l’observació dels sostres i forjats originals. La geometria composta i a diversos nivells i pendents de la coberta de les caixes que encabeixen les aules ajuda a redirigir la llum natural dins dels espais interiors comuns. Part dels espais de les plantes baixes també es buidaren per encabir-hi porxos.

Aquesta intervenció va ser guardonada amb el premi Bonaplata 2018 en la categoria de Rehabilitació de Béns Immobles i amb el Premi a la millor rehabilitació funcional dels Premis Catalunya Construcció 2018, atorgats pel Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona (CATEB).

La resta de naus s’han anat rehabilitant per anar-les adaptant als usos actuals.