Ús original: fàbrica de llums, làmpades i bombetes

Nou ús: centre de creació i recerca en dansa i arts vives, centre d’Atenció Primària, biblioteca, oficina d’atenció al ciutadà, serveis socials, jardins, oficines i comerços

Adreça: passeig de la Zona Franca, carrer d'Amnistia Internacional, carrer de Jane Addams

Població: Barcelona

© 2019 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

La Sociedad Española de Lámparas Eléctricas Z (SELEZ), anomenada així perquè els filaments de les bombetes que produïa es fabricaven amb zirconi, fou fundada per l’enginyer barceloní Lluís Muntadas i Rovira l’any 1908. A la seva mort, l’any 1911, l’empresa passà a mans del seu gendre, Juli Caparà i Marquès. A partir de l’any següent, Caparà inicià una col·laboració amb l’holandès Anton Philips, que inicialment es concretà en l’assessorament tècnic per part de l’empresa Philips i una petita participació en el capital de Lámparas Z, que s’anà ampliant fins que, vers el 1926, el grup holandès es convertí en l’accionista majoritari de l’empresa. A partir d’aleshores, Lámparas Z va fabricar completament les bombetes Philips, i en les dècades següents amplià la producció a les vàlvules de ràdio, els tubs fluorescents, les vàlvules electròniques, els components de televisió i els discs de vinil. L’augment del nombre de productes va provocar que, a principis de la dècada de 1950, l’empresa construís unes noves instal·lacions a la Zona Franca, a l’espai que seria conegut com a “Illa Philips”.
La participació accionarial de Philips a Lámparas Z anà progressivament en augment fins que l’any 1998 culminà amb la seva absorció. L’edifici del forn, conegut popularment com “El graner” per la seva morfologia, havia cessat la seva activitat l’any 1991, i el 2004 l’empresa Philips es traslladà a una nova ubicació, deixant l’illa sencera en desús.

Descripció del conjunt originari

La primera seu de Lámparas Z va establir-se al carrer Aribau, però al llarg dels anys 20 es traslladà a la cantonada de Gran Via amb el carrer de Mèxic. Tanmateix, l’augment de la producció va fer que a principis dels anys 50 es construïssin unes noves instal·lacions en un solar ubicat entre el Passeig de la Zona Franca i la carretera del Prat.
En una primera fase, l’enginyer Antoni Grau edificà dues naus, adossades i perpendiculars entre elles: una destinada als forns de vidre, amb una estructura metàl·lica que recorda un graner americà, i l’altra, de planta baixa i pis i amb lluernaris al sostre, dedicada als tallers, vestidors i magatzems. Aquestes primeres construccions s’ubicaven a una certa distància del Passeig de la Zona Franca i seguint una distribució conjunta perpendicular a aquesta via.
A finals de la dècada dels 50 el complex s’amplià amb la construcció d’un segon bloc d’edificis, segons projecte de l’arquitecte Josep Soteras i Mauri. Aquest conjunt d’edificacions, ubicades adjacents al Passeig de la Zona Franca i en paral·lel a aquest, constava d’una nau allargada amb semisòtan, altell i planta pis, destinada a la fabricació de làmpades, enllaçada amb els tallers de la primera fase, amb els quals formava una L invertida, mitjançant un pont suspès; un edifici de vestidors i serveis, una torre d’oficines amb semisòtan, entresòl i sis pisos, amb el més alt ocupat per un dipòsit d’aigua de 250.000 litres, un edifici per al personal que englobava els serveis mèdics, les oficines d’admissió i classificació del personal i les assegurances socials, i finalment un edifici de dues plantes destinat a les relacions socials, que allotjava el menjador, sales de reunió, aules per a classes i serveis de guarda, neteja i planxat de roba.
Als anys 60, la senyora Van der Harst, paisatgista i esposa de l’aleshores director de la fàbrica, dissenyà, en l’espai interior delimitat pels edificis antics i nous del complex, uns jardins per al descans dels treballadors, que anà ampliant al llarg dels anys amb tot d’espècies exòtiques que recollia en el decurs dels seus viatges.

El projecte de reutilització

L’antic edifici del forn va ser transformat l’any 2006 per les arquitectes Maite Hernando i Sara Galmán en el centre de creació i recerca en dansa i en arts vives El Graner. Es va restaurar la xapa metàl·lica que el recobria externament i es va crear un accés nou. L’interior es resolgué amb un sistema de capses que faciliten l’aïllament acústic i donen resposta a les necessitats especials dels paviments per a la dansa. Es conservà l’estructura metàl·lica original, preservant el caràcter industrial de l’edificació, i es convertí l’antiga xemeneia en una lluerna que permet l’entrada de llum natural a les sales d’assaig.
La planta baixa de la nau de tallers adossada al forn es reconvertí en el Centre d’Atenció Primària La Marina, inaugurat a finals de 2005, mentre que la planta superior es transformà en la biblioteca pública Francesc Candel (2006). En aquesta primera planta hi trobem la sala del fons general de la biblioteca, la sala del fons infantil, una àrea de música i imatge, els espais administratius i de personal i els dipòsits documentals, a més d’una gran terrassa amb façana al jardí. L’accés a la biblioteca es fa per la planta baixa de l’edifici adjacent del forn, que acull també el bar, els serveis, l’àrea de diaris i una sala polivalent. L’adaptació de l’edifici per als usos de CAP i bilioteca va anar a càrrec de l’arquitecte Josep Lluís Canosa Magret.
La nau més nova de fabricació de làmpades amb façana al Passeig de la Zona Franca, així com la torre, estan actualment ocupades per oficines privades, comerços i un establiment dedicat als jocs d’atzar.
L’edificació destinada a les relacions socials i el menjador fou rehabilitada pels arquitectes Esther Ovejero i Jaume Graells l’any 2007 per ubicar-hi la Sala Pepita Casanellas, espai polivalent per activitats culturals i socials, una Oficina d’Atenció al Ciutadà i els serveis socials del barri.
Finalment, els jardins, actualment anomenats dels Drets Humans, foren recuperats l’any 2007 pels alumnes de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona. La restauració conservà elements originals com la bassa i els espècimens vegetals més destacats, i s’hi afegiren trenta punts de llum d’acer gravats cadascun amb un article de la Declaració Universal dels Drets Humans.