Molí de Cal Xerta

Ús original: molí paperer

Nou ús: equipament cultural i espai museïtzat

Adreça: carrer de Baix, 32

Població: Sant Pere de Riudebitlles

Els orígens

Cal Xerta és un antic molí paperer de la conca del Riudebitlles, que es creu que es va establir al segle XVIII. Juntament amb quatre molins més (Molí de la Font, Molí Cardús, Cal Ton del Pere i Cal Ròmul), formava un conjunt de molins urbans ubicats enmig de la població que creaven una façana sobre el riu molt característica.

Per bé que no s’ha pogut confirmar la data de la seva creació, es té constància documental, gràcies a l’esment que se’n fa en un conveni de febrer de 1750 per millorar el molí Cardús, que el de Cal Xerta era en aquell moment propietat de Miquel Llucià. En aquell temps fabricava paper de barba, un paper manual molt blanc que es feia a partir de fibres de cotó. L’any 1880, però, fou adquirit per la família Fabra, que el dedicà a la fabricació de paper d’estrassa, de menor qualitat. La família procedia del municipi de Xerta, motiu pel qual el molí es va conèixer amb els noms de Cal Fabra o Cal Xerta.

Al molí de Cal Xerta, que aprofitava l’energia hidràulica per moure la maquinària, actualment s’hi pot veure una màquina contínua del tipus Picardo. La pasta de paper s’obtenia amb les anomenades piles holandeses, un invent del segle XVII que es va implantar a Catalunya al segle XIX, que desfibrava amb un tambor amb fulles tallants, i de les quals se’n conserven tres. Aquest sistema és diferent del que utilitzaven molins com el de la Vila de Capellades, que emprava maces de fusta per a desfibrar els draps.

La producció hi va romandre fins el 1956, quan es va traslladar a una altra fàbrica per fer-hi cartró ondulat, i l’edificació quedà en desús, fins que a mitjans de la dècada de 1990 l’edifici passà a mans de l’Ajuntament. El pas del temps, però, havia anat deteriorant les instal·lacions, fet que obligà a l’enderroc de les tres plantes sobre rasant del cos més oriental, que corresponien a una part més nova, edificada a mitjan segle XX. Es conservaren, tanmateix, les dues plantes més antigues que quedaven per sota del nivell del carrer, sobre les quals es va construir una plaça. Posteriorment, el consistori va promoure la rehabilitació de la resta de l’edifici per tal de dedicar-lo a usos culturals i museístics.

El molí va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) a finals de l’any 2023.

Descripció del conjunt originari

El conjunt edificat es va formar per l’addició de diversos volums al llarg del temps. Segons s’observa en fotografies d’inicis del segle XX, existia un cos més occidental, de planta irregular, amb un queixal al vèrtex de gregal i una edificació veïna incrustada parcialment en l’angle de garbí. Aquesta edificació era de sis plantes, tres de les quals quedaven per sota de la rasant del carrer i les tres altres per damunt. Les cobertes visibles desguassaven a ponent i migdia.

Adossat a la part sud de la façana de llevant, que sobresortia més del queixal per aquest cantó, s’alçava una edificació rectangular, de quatre nivells (dels quals dos sota rasant del carrer) i coberta a dues aigües amb el carener seguint l’eix oest-est.

L’accés principal se situava, com avui, a la façana occidental del cos de ponent, on hi ha una porta adovellada de llinda recta.

Imatges posteriors mostren que a l’any 1959 un cos afegit havia omplert el buit del queixal abans esmentat, i que l’edificació rectangular adossada a l’est havia estat substituïda o ampliada per un volum nou que s’enfilava dos nivells més, i que tenia adossat parcialment a la façana oriental un altre cos, un nivell més baix, a l’est del qual s’adossava encara una altra edificació més petita, un pis encara més baixa, que comptava amb un balcó que sobresortia de la seva façana nord. Les edificacions més orientals contenien l’habitatge del propietari i part de les instal·lacions de l’empresa. Aquests tres volums afegits, de coberta plana, són els que es varen enderrocar a finals del segle XX, mentre que el que reomplia el queixal es va conservar.

El procés productiu s’iniciava als pisos inferiors, amb les piles holandeses per obtenir la pasta de paper, que després es pujava amb muntacàrregues al pis següent, on es rehidratava i es passava per la màquina Picardo, que donava forma al paper. Més amunt, el paper es premsava, i al pis superior s’assecava al mirador, que comptava amb les típiques ventanes per deixar passar l’aire.

És destacable que la part més antiga de l’edificació comptava amb una obertura a la façana de migdia, anomenada “El Foradot”, que donava accés des del carrer, mitjançant unes escales, a l’espai que s’obria, més avall i prop de la llera del riu, davant del Molí Cardús, ubicat en un nivell inferior. Aquest passatge, que discorria per sota del Molí de Cal Xerta, servia per evacuar ràpidament els treballadors del Molí Cardús en cas d’una rierada, i avui encara es conserva, si bé tancat amb una reixa.

El projecte de reutilització

El llarg període de desús en què va caure el molí des del moment en què va cessar la producció fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec va provocar un deteriorament considerable de l’edifici. Per aquest motiu, la primera intervenció consistí en l’enderroc dels cossos més nous afegits al cantó oriental, que patien patologies estructurals. Es van enderrocar les tres plantes que quedaven sobre la rasant del carrer i s’hi va ubicar una plaça. Les dues plantes que quedaven per sota del nivell del carrer, on hi havia la maquinària, es van mantenir, així com tot el cos occidental.

La rehabilitació de la part que es deixà dempeus va anar a càrrec dels arquitectes Oriol Cusidó Garí i Irene Marzo Llovet, de l’estudi Taller 9s Arquitectes. El projecte, que s’executà en diverses fases a partir de l’any 2013, començà amb la consolidació estructural de l’edifici, per prosseguir amb la rehabilitació de les façanes, l’adequació de la planta baixa i les plantes inferiors dels antics tallers i la creació d’un nucli de comunicacions verticals.

Les façanes van rebre un tractament diferent que ressalta la seva història. A les façanes més antigues se’ls aplicà externament un revestiment ecològic a base de calç i suro que permeté deixar vistos els murs interiors, mentre que les façanes més recents es deixaren despullades per fora, aïllant-les per dins. Les obertures existents es conservaren amb nova fusteria, i les noves obertures s’adaptaren a les existents. A la zona dels tallers, una de les antigues obertures es convertí en un aparador que permet observar la maquinària. Es creà una nova coberta unitària per relligar tot el conjunt.

A l’interior, els sostres de les parts més recents, malmesos per l’aluminosi, es resolgueren amb noves biguetes i revoltons, mentre que es respectaren les bigues de fusta de la part més antiga. Els afegits més nous (sostres tècnics, ascensor, escales, nuclis de serveis de fusta…) es concebiren com a objectes superposats sobre les estructures antigues.

Les intervencions a la zona de tallers, en canvi, foren mínimes, pensades per garantir la seguretat de la visita (una barana, una rampa, nova il·luminació) sense interferir en la memòria dels espais. Els paraments es consolidaren com estaven, sense polir-los, i la maquinària es respectà.

La coberta dels tallers de la part que s’enderrocà es resolgué amb una plaça, que esdevé un mirador sobre el riu.
Aquesta intervenció va ser premiada a la 1a Mostra d’Arquitectura del Garraf-Alt Penedès 2022 del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).

La museïtzació de l’espai anà a càrrer de Josep Miàs i Gifre (Miàs Arquitectura, SLP), i s’executà l’any 2022. El projecte recuperà els nivells superiors i el mirador com a centre de producció artística, restaurà els nivells inferiors i recuperà la maquinària.

La restauració es completà amb una acció col·lectiva d’empaperament dels murs i sostres amb paper produït per empreses locals. Sobre aquest paper s’efectuà una acció artística per part del Col·lectiu d’Artistes Riudebitlles Territori d’Art, amb la col·laboració de l’estudi Miàs, i posteriorment es procedí a un estripat selectiu de l’obra dels artistes.

Als tallers inferiors, s’emprà el paper com a suport dels elements informatius gràfics. Aquests elements informatius es fixaren a les parets per tal de no afegir objectes constructius als espais, més enllà dels elements de seguretat imprescindibles, com les baranes i proteccions.

El projecte de museïtzació fou guardonat amb el premi LOOP Design de l’any 2023 en la categoria d’Interior, apartat d’Exposicions i Museus.