Ús original: sitges arrosseres

Nou ús: observatori ornitològic i de la natura

Adreça: Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà

Població: Castelló d'Empúries

© 2025 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

El Mas del Matà és una masia de la primera meitat del segle XX ubicada en el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. A la zona s’hi conreava arròs, un cultiu tradicional a la zona, que va estar prohibit pel Governador Civil a l’Empordà entre 1838 i 1909, per por de les febres pal·lúdiques, però que posteriorment es recuperà, expandint-se sobretot durant la postguerra.

A finals dels anys cinquanta del segle XX, diversos aiguats van malmetre la collita d’arròs que s’estava assecant. Per evitar que això es repetís, el propietari del mas, l’enginyer Manuel de Senillosa Cros, projectà la construcció de quatre grans sitges circulars per assecar el gra, que s’edificaren a pocs metres a xaloc del mas entre els anys 1959 i 1960. Les sitges van estar en funcionament fins l’any 1968-69, quan es va abandonar el conreu d’arròs a la finca.

El boom turístic dels anys cinquanta i seixanta va fer que diversos promotors busquessin terrenys per fer-hi nous habitatges. L’empresa Port Llevant adquirí part dels terrenys de la finca del Mas del Matà per construir-hi una urbanització de 525 hectàrees que havia d’allotjar 40.000 persones. Aquest projecte va fer que l’any 1976 es constituís el Grup de Defensa dels Aiguamolls, que inicià una campanya en contra del projecte que arribà al Parlament de Catalunya. L’any 1983 es va aprovar la llei que creava el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i l’any següent la Generalitat adquirí totes les finques, que van passar a ser administrades per l’organisme gestor del Parc.

A la finca del Mas del Matà, el Parc va regenerar algunes àrees per guanyar zones humides i ajudar a recuperar la fauna que hi habitava. Els de la finca van ser els primers arrossars del Parc a recuperar-se, la primavera de 1985. Les sitges ja no s’empraven per a l’assecament, però el seu interès des del punt de vista paisatgístic va impedir-ne l’enderroc.

Finalment, a finals de 1993, i amb l’impuls del director del Parc, Jordi Sargatal, i el responsable d’Ús Públic, Josep Espigulé, s’encarregà als arquitectes Joan Escribà i Maria Dolors Nadal la reconversió d’una de les sitges per tal de convertir-la en un observatori ornitològic, dins d’un projecte més ambiciós que preveia convertir tot l’espai del Matà en un equipament d’educació ambiental i d’observació d’ocells. Aquesta primera fase de la intervenció va ser finançada majoritàriament per la Generalitat de Catalunya, però amb una generosa aportació del mateix Manuel de Senillosa. L’observatori, batejat amb el nom de Senillosa i inaugurat el desembre de 1996, en el marc de les XIII Jornades Ornitològiques Espanyoles que es feien a Figueres, ha esdevingut un esplèndid mirador per contemplar la biodiversitat dels aiguamolls, amb el teló de fons dels Pirineus, el Montseny, Empuriabrava i la badia de Roses.

Per la seva banda, el mas s’ha convertit en un equipament destinat a acollir casals, campaments, camps de treball i voluntariat.

Descripció del conjunt originari

Les quatre sitges arrosseres es troben situades a una quinzena de metres a xaloc de les edificacions del Mas del Matà. Es disposen dibuixant una L invertida, amb tres d’elles alineades en l’eix nord-sud i la quarta formant el braç petit de la L al costat de llevant de la sitja situada més al nord. És precisament aquest sitja més oriental la que ha estat rehabilitada com a observatori.

Es tracta d’estructures amb forma de cilindre, amb un diàmetre que supera els 5 metres i de més de vint metres d’alçària, que en planta formen un cercle compost per múltiples facetes. Les parets estan envoltades a intervals regulars per cércols metàl·lics amb tensors, entre els quals s’obren petits forats rectangulars que deixaven passar l’aire per a l’assecatge de l’arròs. Les cobertes, còniques, estan revestides amb rajola ceràmica plana.

Les quatre sitges estaven connectades per una passarel·la d’obra amb barana que discorre per sobre de les cobertes, que avui només es conserva en les tres alineades a ponent, i no en la rehabilitada com a observatori. Les dues sitges occidentals ubicades més al nord tenen sobre la coberta una petita torreta cilíndrica amb coberta cònica, connectades per la passarel·la. La situada més al sud, en canvi, és lleugerament més baixa que les altres i no compta amb aquesta torreta. Les bases d’aquestes tres sitges encara conserven, orientades a nord, les obertures circulars per als ventiladors, on encara hi consta la marca del fabricant, Gruber-Sulzer.

El projecte de reutilització

El projecte de rehabilitació de la sitja ubicada més a gregal per transformar-la en una torre d’observació ornitològica i del paisatge va anar a càrrec dels arquitectes Joan Escribà Serra i Maria Dolors Nadal Casaponsa. La intervenció va construir dins la sitja un nucli central de formigó al voltant del qual s’enrosquen dues escales de cargol en doble hèlix, també amb esglaons de formigó, de forma que es creen dos itineraris, un per a l’ascens i l’altre per al descens.

L’accés a la sitja i la sortida es realitzen per dues portes oposades ubicades sobre la base de formigó, a les quals s’arriba gràcies a sengles escales, també de ciment, que s’adossen a la base resseguint-ne la curvatura.

La coberta de la sitja es retirà, i en el seu lloc s’instal·là l’observatori pròpiament dit, format per una estructura de fusta que es desenvolupa en dos nivells, el superior dels quals és descobert, mentre que l’inferior compta amb grans finestres tot al voltant. El nivell inferior té el terra de fusta, recolzat en suports metàl·lics, mentre que el terra del nivell superior és de formigó. Aquesta estructura, que en planta forma un cercle amb osques a gregal i garbí, ultrapassa el perímetre de la sitja fent voladís.

La doble escala de cargol mena al nivell inferior del mirador, que sobresurt en alçada més enllà de les parets de la sitja, amb un darrer tram amb els tancaments fets de filat metàl·lic. L’accés al pis més alt s’efectua mitjançant una altra escala de cargol que discorre per l’interior del cilindre intern de formigó, que s’eleva com a badalot de l’escala al pis superior.

El projecte de rehabilitació va ser finalista dels Premis d’Arquitectura de les Comarques de Girona de l’any 1997, en la categoria d’Espais exteriors.