Ús original: fàbrica de maons i ceràmica

Nou ús: museu

Adreça: passatge del Puig d’Óssa, s/n

Població: Esplugues de Llobregat

© 2024 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

L’empresa s’origina en la societat que els francesos Màrius Jourdan Bourell i Joan Terrada Cornet fundaren l’any 1858. La fàbrica, que obrí portes l’any 1860, estava dedicada a la producció de maons, tot i que també feia rajoles i altres elements ceràmics, i s’ubicà a Esplugues de Llobregat, en uns terrenys propietat de Pau Pujol Franquesa. Tanmateix, les desavinences entre els socis van provocar que la societat es dissolgués poc temps després. A partir de 1863, la fàbrica passà per diverses mans i la seva activitat fou intermitent, fins que l’any 1874 fou adquirida per Jaume Pujol Bausis i Miquel Carbonell. Pujol comprà l’altra meitat a Carbonell dos anys més tard, convertint-se en el propietari únic de l’empresa, i fou a partir d’aleshores, amb la col·laboració del seu fill, l’enginyer industrial químic Pau Pujol Vilà, que el succeiria a la seva mort l’any 1891, que la fàbrica, reconduint l’activitat vers la fabricació de ceràmica, agafà embranzida, fins acabar esdevenint el centre de producció de ceràmica industrial més important de Catalunya i un dels més destacats de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX.

L’època de màxim esplendor de la fàbrica, coneguda popularment com “La Rajoleta” perquè fabricava, entre altres productes, rajoles petites, es visqué durant el Modernisme, quan arquitectes de renom com Antoni Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Bassegoda, Font i Gumà o Gallissà empraren elements ceràmics d’aquesta empresa en llurs obres. De fet, alguns d’aquests arquitectes, conjuntament amb artistes com Adrià Gual, Alexandre de Riquer o Lluís Bru, van realitzar projectes ceràmics per a la fàbrica. Durant el primer terç del segle XX, l’empresa comptà amb dos directors artístics rellevants: Joan Baptista Alós i Peris i Francesc Quer i Selves.

Després de la Guerra Civil, l’empresa es convertí en la societat anònima Cerámicas Pujol y Baucis, SA,  sota la direcció d’un antic treballador de la fàbrica, Narcís Vallvé Bonany, que fou succeït pel seu fill, Narcís Vallvé Asenjo. L’empresa inicià noves línies productives, com la fabricació d’aïlladors elèctrics i de revestiments per a molins de boles, i altres productes ceràmics fins al seu tancament definitiu l’any 1984, ja sota la denominació Industrial Cerámica Vallvé, SA.

Les instal·lacions foren adquirides per l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, i a finals de la dècada del 1980 la Diputació de Barcelona va proposar-se recuperar la fàbrica per fer-ne un centre socio-artístic, però la iniciativa no va prosperar i el conjunt es va anar degradant fins que l’any 1993 el mal estat de les edificacions va fer aconsellable el seu enderrocament majoritari. Tanmateix, aquest enderroc va possibilitar la realització de prospeccions arqueològiques que van permetre descobrir i documentar els espais subterranis, entre ells els dos grans forns soterrats o els sis forns de tipus àrab, descoberts l’estiu del 1993 i la tardor del 1996. Les prospeccions, especialment les de l’any 1999, també van permetre recuperar una bona quantitat de peces ceràmiques, fonamentalment rajoles de ceràmica vidriada i rajols fins, moltes de les quals s’exposen al museu actual de La Rajoleta i al museu veí de Can Tinturé.

Després de la rehabilitació de l’àmbit, l’any 2002, coïncidint amb la celebració de l’Any Gaudí, l’espai obrí les portes a les primeres visites, i l’any següent fou guardonat amb un Premi Bonaplata en la modalitat de Difusió.

Descripció del conjunt originari

La primera etapa constructiva abasta des de finals de la dècada de 1850 fins al 1874. En aquesta època es va edificar la major part del recinte, per bé que les naus més grans són posteriors. En un primer moment, l’espai adoptà una forma pràcticament triangular, amb l’entrada pel vèrtex de xaloc. Al nord de l’entrada s’alçava un cobert rectangular on s’emmagatzemava la llenya, i al nord d’aquest, disposats formant una U invertida, hi havia els coberts per assecar. Adossada perpendicularment a aquests pel cantó occidental s’aixecava una nau rectangular que acollia quatre forns de tipus àrab, i uns metres més al nord hi havia un cobert exempt que aixoplugava un forn descobert. D’aquesta mateixa època són les basses de pastar i el bassó, ubicats gairebé al vèrtex occidental del recinte.

El 1886 s’incorporà un generador i una màquina de vapor a la fàbrica, ubicats a la part sud-oest, a tocar de les basses, i amb una xemeneia circular de 22 metres d’alçària per a l’evacuació dels fums, situada una mica més a l’est i que avui encara es conserva. L’energia d’aquesta màquina s’emprava per moure mecànicament els molins de boles que s’usaven per refinar vernissos, colors i altres matèries ceràmiques. Es creu que d’aquesta mateixa època són els dos grans forns soterrats, ubicats sota una nau rectangular exempta situada gairebé al centre del recinte. Es tracta de forns circulars d’uns 5 metres de diàmetre, enterrats a 9 metres de fondària.

Pels volts del 1890 s’adossà una edificació més petita al costat occidental de la nau dels forns àrabs, per encabir-hi un forn de daurats, i l’any 1906 s’incorporà al conjunt un dipòsit d’aigua elevat de ciment armat, al costat de les instal·lacions generadores de vapor.

La darrera fase constructiva correspondria a l’ampliació duta a terme per Pau Pujol entre 1913 i 1914, durant la qual s’edificaren les quatre grans naus rectangulars que s’adossaren al cantó de mestral del triangle original. Les dues naus centrals acollien cadascuna un forn d’ampolla, que malgrat l’enderroc de les naus, avui encara es conserven.

Per bé que les naus que composaven el conjunt avui han desaparegut, cal destacar la importància de l’espai per la col·lecció de forns diversos que s’hi mostra, perquè permet explicar tot el procés productiu de la ceràmica i per les remarcables peces de ceràmica modernista. Són destacables els forns que es construiren completament enterrats, i especialment els dos forns d’ampolla, dedicats a la cocció del gres i la porcellana i formats per sengles cilindres coronats per un con culminat per una xemeneia. Realitzats amb maó vist, estan reforçats amb una malla integrada per anelles i tires metàl·liques que evitava la dilatació de l’estructura durant el procés de cocció. La importància d’aquests forns d’ampolla, que utilitzaven la tècnica de la patent Minton, rau en el fet que, dels 14 forns d’ampolla que avui encara es conserven a Espanya, aquests dos són els únics que empraven aquesta patent, i que a Europa només en queden 5 més que utilitzessin el mètode Minton.

Actualment (2025) només la xemeneia està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), si bé l’Ajuntament, a data febrer de 2025, ha aprovat iniciar els tràmits per sol·licitar la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per als forns d’ampolla.

El projecte de reutilització

L’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat adquirí el complex poc després del seu tancament, l’any 1984, però la manca d’intervencions provocà la degradació del conjunt, fins que l’any 1993 s’optà per l’enderroc de la gran majoria de les edificacions, atès el seu estat ruïnós, restant dempeus els forns i la xemeneia de la màquina de vapor. Les prospeccions arqueològiques posteriors permeteren de descobrir i documentar els espais subterranis, com per exemple els dos grans forns soterrats.

L’any 1994 s’iniciaren les primeres intervencions en el recinte, amb la construcció d’un nou edifici quadrat, d’una sola planta sobre rasant i coberta a quatre aigües, que se situà sobre l’espai ocupat pels quatre forns àrabs més petits i els dos forns soterrats. Aquest edifici, des d’on es pot accedir a aquests forns, acull l’exposició permanent de “La Rajoleta”. Més tard, es realitzaren en tot el recinte prospeccions arqueològiques, les troballes de les quals completaren les descobertes realitzades amb motiu de la construcció del nou edifici.

El recinte, visitable des de l’any 2002, permet veure una exposició permanent que mostra la història i la producció de la fàbrica, i n’explica el procés productiu. La visita inclou un recorregut que mostra els diversos elements del procés de producció: les basses de decantació, l’estança dels molins, el racó del fang, l’assentament de la màquina de vapor i la seva xemeneia, i sobretot el variat conjunt de forns.