Ús original: fàbrica tèxtil llanera

Nou ús: equipament per a entitat social i assistencial

Adreça: carrer del Bruc, 24

Població: Terrassa

© 2024 Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Els orígens

El febrer de 1893, el terrassenc Joan Matarí Oliu s’associà amb el seu cunyat, Llorenç Salallasera Torrents, natural de Sant Llorenç Savall, per dedicar-se a la producció de filatures de llana. Joan Matarí era fill del fabricant tèxtil Joaquim Matarí, mentre que Salallasera era propietari d’una cereria i confiteria a Terrassa, la Casa Pons. Tot i formar part de la societat i aportar-hi el nom, però, Salallasera va seguir dedicant-se al seu negoci, deixant la direcció efectiva de l’empresa a Matarí.

La societat col·lectiva Matarí i Salallasera va instal·lar la fàbrica inicialment en un espai llogat a l’Auxiliar Tarrasense, al Vapor Gran, però el 1904 ja es va ubicar en un vapor propi, el Vapor Matarí, al carrer de Frederic Soler. Aquest vapor llogà també alguns dels seus espais a altres fabricants, com Paz i Cia, Bosch i Llargués o Pere Font Batallé.

L’empresa prosperà, i a les naus originals de 1904, que s’ampliaren, se n’hi van anar afegint més al llarg dels anys 30, 40, 50 i 60, que van fer créixer el conjunt fins als carrers del Bruc i de Pi i Margall, i per l’oest fins al torrent existent.

Llorenç Salallasera morí el 2 de març de 1912 i fou substituït pel seu fill, Salvador Salallasera, mantenint la raó social de Matarí i Salallasera. Però el 31 de desembre de 1917, Salvador Salallasera es retirà finalment de la societat, quedant-ne com a titular únic en Joan Matarí, que donà aquest nom a l’empresa.

La mort de Joan Matarí, el 20 d’octubre de 1918, comportà que l’empresa, mantenint el nom de “Juan Matarí”, passés a ser dirigida per membres de la família Comerma, que s’havien anat incorporant a la indústria en els anys anteriors. L’any 1920 s’afegí a la filatura una secció de rentatge de llana, i aquell mateix any l’empresa esdevingué una societat anònima sota el nom de “Hilaturas Matarí, SA”, si bé en els impresos dels anys 30 l’empresa apareix amb el nom catalanitzat de Filatures Matarí, SA.

La fàbrica va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil, però acabada la contesa retornà als seus propietaris. L’expansió de la indústria continuà durant la postguerra. L’any 1953 comptava amb més de 380 treballadors i seguí ampliant-se, fins que la crisi del tèxtil dels anys 1970 obligà l’empresa a acollir-se, l’any 1977, al Pla de Reestructuració i Ordenació de la indústria tèxtil llanera, fet que facilità el seu tancament final.

Durant els anys següents, les naus van anar acollint diversos usos, fins que finalment passaren a mans de l’Ajuntament de Terrassa, que les inclogué en el Pla de Millora Urbana del Vapor Cortès. L’any 2019, l’ajuntament signà un conveni amb Prodiscapacitats Fundació Privada Terrassenca (PRODIS) pel qual cedia a aquesta entitat sense ànim de lucre dedicada a l’assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental, paràlisi cerebral o trastorn de l’espectre autista l’ús de les dues naus ubicades al sud de l’illa delimitada pels carrers del Bruc, Frederic Soler, Josep Trueta i Pasteur per un període de 50 anys, per tal que hi poguessin desenvolupar les seves activitats.

Descripció del conjunt originari

El complex del Vapor Matarí està format per una amalgama de naus diverses que es van anar afegint amb el temps a les edificacions originals. L’examen de les llicències d’obra disponibles i de les ortofotografies apunten a una seqüència constructiva complexa, com es pot observar en la imatge adjunta, sense que es pugui precisar exactament la data de les construccions més antigues. Les edificacions originals sembla que daten de 1904, però el conjunt es va anar ampliant almenys fins els anys 60.

En general, el conjunt està format per naus rectangulars allargassades, amb coberta majoritàriament a dues vessants i el carener alineat en direcció llevant-ponent. Les naus estan separades per carrers o patis interiors que donen al conjunt una estructura de “pinta” amb alternança d’espais plens i buits, per bé que alguns d’aquests patis es van anar cobrint amb el pas dels anys, trencant aquesta disposició. Els tancaments perimetrals de les naus eren de maó ceràmic, amb un ritme regular de pilastres i obertures, i la coberta se sustentava en encavallats de fusta. La gran varietat d’intervencions que han anat sofrint les naus al llarg del temps ha fet que s’hagin alterat i transformat per anar-los adaptant a les necessitats de cada moment, raó per la qual el seu valor patrimonial rau, més que en les naus en si mateixes, en l’estructura en pinta, que alterna les edificacions amb els carrers interiors.

Les naus de l’illa compresa entre els carrers del Bruc, Pi i Margall, Frederic Soler i el vial interior que prolonga el carrer Vázquez de Mella són de planta baixa i coberta a tres vessants (nord, sud i una de més petita a l’est), mentre que l’edificació construïda el 1963 en l’illa compresa entre els carrers de Pi i Margall, Pasteur, Frederic Soler i la prolongació de Vázquez de Mella està integrada per tres naus de planta baixa i pis, de les quals la situada més al sud té la coberta a dues aigües, mentre que les dues de més al nord, de majors dimensions, tenen coberta a quatre vessants.

A l’illa delimitada pels carrers del Bruc, Josep Trueta, Frederic Soler i la prolongació de Vázquez de Mella, les quatre naus principals són tipològicament similars. El desnivell existent entre els carrers de Josep Trueta, a l’oest, situat en una cota més baixa, i de Frederic Soler, a l’est, ubicat en un nivell superior, fa que les edificacions siguin de dos nivells a ponent i d’un a llevant, on la part inferior queda semisoterrada. Les construccions que cobreixen els tres carrers interiors que separen les quatre naus tenen un pis més d’alçària. Totes aquestes edificacions, amb alguna petita excepció, tenen la coberta a doble vessant, amb el carener paral·lel al carrer del Bruc. La nau situada més al nord té una petita edificació adossada a l’extrem oriental, de planta baixa i dos pisos, que allotjava l’habitatge del porter i uns dipòsits, i donava accés al garatge.

La xemeneia del conjunt està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) des de l’any 2003. És una estructura de base e planta quadrada de 3 x 3 metres i d’uns 7-8 metres d’alçària, de la qual emergeix un fust troncocònic de maó vist, reforçat amb cércols metàl·lics i coronat amb motllures i collarí. El fust té una alçada d’uns 42 metres i un diàmetre de 2 a 3 metres.

El projecte de reutilització

La rehabilitació del conjunt per convertir-lo en les instal·lacions de PRODIS s’ha circumscrit a les dues naus ubicades al sud de l’illa delimitada pels carrers del Bruc, Frederic Soler, Pasteur i Josep Trueta i el pati interior que les separa. El projecte, que ha anat a càrrec de l’estudi Harquitectes, ha recuperat el carrer central entre les dues naus, que s’havia anat cobrint al llarg dels anys, per convertir-lo en un passatge d’ús públic per a la ciutat. S’ha buidat la coberta i els forjats del cos que havia cobert aquest carrer, mantenint-ne, però, les parets i les bigues, i el desnivell existent entre els dos extrems s’ha resolt amb una grada-escala.

Les dues naus s’han destinat a acollir les diverses activitats (tallers i aules formatives, sales d’actes i de reunions, un restaurant amb una escola d’hostaleria, una cantina, una botiga i un mercat, un centre per a persones amb paràlisi cerebral i un espai per a les afectades d’espectre autista). El reforç estructural de les encavallades existents ha permès alhora organitzar i jerarquitzar els espais interiors per adaptar-los a tots aquests usos tan dispars. Aquests elements estructurals de fusta sobreposats als existents han permès ubicar caixes opaques per als programes tancats i caixes de llum o lluernes que il·luminen el centre dels espais principals.

La coberta s’ha refet conservant l’acabat de teula àrab i les corretges i llates originals, però se n’ha millorat l’aïllament tèrmic i acústic.

Les façanes s’han aïllat amb un trasdossat interior acabat amb parets de ceràmica vista, i s’hi han recuperat els forats originals que s’havien anat desfigurant, recobrant la relació ple-buit però preservant alhora les petites transformacions que han sofert al llarg dels anys.

El bon aïllament tèrmic, la ventilació natural, els murs trombe i les proteccions solars garanteixen un bon funcionament passiu de l’edifici i una bona climatització.

La rehabilitació ha estat mereixedora del Premi Bonaplata 2024 en l’apartat de Rehabilitació i Restauració d’elements Immobles, el Premi Casa de la Arquitectura 2025 en la categoria Cohesión i el premi Re-FAD 2025.